LLEGENDA DEL POU DEL DIABLE (Narrat per Josep Mir i David Gras, del nucli del Castell de Santa Maria)
[Text extret de: Joan Bellmunt Figueres, 1988. Fets, costums i llegendes: La Segarra, I. Editorial Virgili and Pagès, S.A.]
“Antigament, al carrer de les Bruixes de Cervera hi havia bruixes i bruixots.
Doncs bé, un bruixot de Cervera va encarregar a un home del seu carrer que portés un canut a un senyor de Calaf. Li va dir que no obrís el canut ja que era perillós.
L’home tot decidit va anar a Calaf passant pels plans de Sant Guim i per la Rubiola, l’home es va encuriosir pel que hi havia dins del canut. El va destapar. Va mirar dins el canut i no hi havia res. De sobte, del canut va saltar un grill que es va amagar ràpidament sota un matoll, després d’aquest en van sortir més. L’home, espantat, va començar a buscar els grills del canut, mentre sentia:
– Què farem?, què farem?, què farem?
L’home es va adonar que les veus venien dels grills. i de sobte els grills van dir:
-Fem pou!
I els grills es van convertir en dimonis que van començar a fer pou, transportant la terra amb coves a Mallorca. Els dimonis van fer pou fins que el seu enorme cove es va trencar.
A Mallorca s’hi va fer una muntanyeta, i és l’únic lloc on es pot trobar timó, planta típica de la Segarra.”
***
Segons altres versions com la recollida per Francesc Romà, afegiria el següent:
“…Però va arribar un moment que el cove els va dir prou i es va trencar o bé, segons altres versions, es va fer de dia i els diables varen fugir esperitats. El cas és que ho varen deixar tot de qualsevol manera i la sorra que es va abocar del cabàs, en caure a terra, va donar lloc al Turó de Viure.
Avui dia encara es pot veure el turó i, el que és més espectacular, el pou del diable. Segons els entesos, es tracta d’un ensorrament tectònic a causa de l’acció erosiva o dissolutiva de les aigües subterrànies, tot i que sempre ens ha fet la impressió que es tracta d’una obra treballada per mans humanes. Segons la gent del poble, en determinats moments se sentia al seu interior soroll d’aigua corrent, fet que ajudaria a explicar el seu origen geològic.
El treball d’un curs d’aigua subterrània hauria anat desgastant les capes superiors de la roca fins que aquestes, desfalcades, varen acabar cedint. Això explica l’origen del pou, però aquesta explicació no té l’encant de la que havia imaginat la gent del lloc.
Aquesta llegenda té una relació molt directa amb el tema dels minairons, petits éssers llegendaris que també viuen tancats dins d’un canut i que, quan en surten, demanen feina. Són treballadors d’allò més i, com veurem en un proper apartat, també eren capaços de canviar la forma de les muntanyes.”
SIKARRA NOSTRA 